La ciutat de les Borges no estava ni de bon tros confiada i ja s’havien construït una sèrie de refugis repartits per tot el centre urbà. Des de la Fita, uns soldats amb prismàtics albiraven el cel. Si veien venir avions amics tiraven un tret a l’aire i, si eren enemics, dos i plantaven una bandera roja. Des del campanar, tres policies feien tocar les campanes (les que quedaven: la grossa un cop si eren republicans, i dos si eren feixistes) i la població s’assabentava del perill que corria. Quan el perill havia passat repicaven la campana petita.
Els refugis eren de classes diverses segons la bondat dels seus elements constructius: ciment armat, de fustes o simplement rases de terra tapades d’arbust. Cal destacar-ne: el de cal Gineret, al principi del carrer de la Font (encara existent); el de Cal Paco (encara existent); els dos de la plaça Major (un davant de cal Cortada i l’altre davant del núm. 23); un altre de formigó al Convent del Carme; un altre a les barraques de ca l’Olivart, al raval del Carme (núm. 22); al xalet Villa Isabelita; a cal Romero; a la Masia Cardona (tocant al Canal d’Urgell); a la farinera de Ventura Baiget; al Castell Alt (davant de la casa núm.19); al carrer de Santa Justina (núm. 76); al carrer del Carme (núm. 3); al passeig del Terrall, i el darrer al col·legi Montserrat (dels frares).